La vida en societat

Primera reflexió del dia (en realitat n'he tingut mes, però resumint, esta es la mes coherent), la vida en societat. M'he adonat que al referir-se a societat alguns parlen d'un sector territorial i d'altres parlen de la societat global, jo soc dels que gasta societat per a referir-se a qualsevol grup social, però en este cas parle de la societat global.

La majoria del mon viu content en societat, al fi i al cap l'ésser humà ha viscut en societat durant molt de temps, i estem "adaptats" a ella, perquè a mi això de que som un animal social, pues me la pela prou, jo crec que som animals, i punt, lo de social es mes una mostra del narcisisme de la nostra espècie, com que ens fa sentir superiors a la resta d'animals (a mi tots els animals que conec em tracten de puta mare, no son gens antisocials). Però eixe és altre tema (ja "ho haveu vist", em costa centrar-me en un únic pensament). El que deia és que la gent creu que es mes feliç vivint rodejada d'altra gent que ha estudiat per a que no et falte res quan obrigues la boca, això si, per un mòdic preu a pagar en diferents plaços si et plau. 

La majoria adora la societat capitalista, és... EL FUTUR!!! Un món on tothom te les mateixes oportunitats de triomfar! (i una polla gorda i venosa...). La veritat es que també existeix una part de la població, de la que quasi ningú parla a no ser que es manifeste de forma violenta, que viu exclosa de la societat dintre d'aquesta, gent que no s'adapta del tot, o que no pensa com la majoria, viuen empresonats entre barrots de formigó i patis d'asfalt. Ja no queden apenes refugis on cadascú puga expressar-se lliurement sense ser jutjat per "la societat" que representa a la majoria contenta ,de vegades en silenci i d'altres no tan silenciosament (jo he vist punyades a la boca de l'estomac, i dents volant pels aires), en tot cas és gent que no es beneficia tan apenes d'aquesta societat (si algú creu que no es cert li donaré tots els exemples que necessite).

Bé, si estem d'acord en que hi ha dues formes de veure la societat, hi ha un problema crec jo, tampoc tenim poder com per a canviar res (de moment... ¬¬) però les paraules (sense copyright) son gràtis. La societat no és perfecta, això tots ho sabiem, però es realment la millor opció que tenim? Si poguereu decidir preferirieu viure en societat o fora d'ella? (se que es quasi impossible viure fora del "sistema" però especulem amb la hipòtesi de que es pot) Si sou de "animals socials" quina societat preferirieu? Si no ho sou, quina alternativa proposeu? Si sou uns putos doctes en sociologia, història, economia o qualsevol xuminada per l'estil, al puto Twitter, vull gent amb pensament propi, no adquirit. 

Cordialment i amb alegria de la pura i dura.

L'amic invisible. 

Aquest es un xicotet pas per a mi, i per a la resta del mon es igual de xicotet, però me la sua.

La primera entrada, es com desvirgar una llibreta (vaig a intentar no dir guarrades), com encetar el paquet de galetes i sentir l'olor que t'embota abans de provar la primera, com veure eixir el sol després d'una pluja de varis dies, com llegir les primeres paraules del capítol següent abans de dormir, definitivament m'he corregut escrivint tan suaus versos per estrenar el bloc (ho sent, no puc evitar-ho).

Bàsicament m'agradaria deixar clar que, encara que la majoria de vegades simplement em limite a dir el que pense, la meua intenció es fer reflexions, no sols per a mi si no per a tot aquell que vulga llegir el que escric (si algun dia ho llig algú, clar està, de moment em conforme amb desfogar-me), i que em feu aplegar les vostres opinions. Però mes enllà del que em pase a mi pel cap, m'agradaria sobretot que em diguereu que vos preocupa, i que em vegeu com eixe amic a qui li pots contar el que vulgues sense por del que pensarà, perquè encara que em considere jove ja he vist pràcticament de tot i, cony, ja ens jutgen prou al llarg del dia, ací em teniu a mi per a despotricar, ser odiosos, ultranyonyos... (o lo que vos rote dels ous).

P.D: he ficat un formulari a la dreta (just dalt del llop al que pots donar de menjar i que fa ruidets si cliques en ell o a la lluna, també hi havia un pingüí al que podies tirar d'un bloc de gel, però no em sentia gens identificat) per a que m'envieu allò que vulgueu publicar o contarar-me directament, així cobrim tot l'espectre d'introversió/extroversió.

Amb amor i un poc col·locat.

L'amic invisible.